Carta a Màrius Torres, del dilluns 17 de maig de 1937

A Màrius Torres,

Monegrillo, dilluns 17 de maig de 1937

Estimat Màrius:

Màrius Torres

(…) Divendres vam passar per Lleida; no vam fer més que travessar-la en camions. A Alcarràs i a Fraga (…) Pel pont de Fraga vam salvar el Cinca: tornava a trobar-me, per segona vegada a la vida, fora de Catalunya però ¿què dic? ¿Per què els Monegres no haurien de ser, també, Catalunya? ¿Per què no ho hauria de ser tot Aragó? Aquest país, que veig per primer cop, m’és estranyament familiar; no m’hi sento gens «lluny de la pàtria».

(…) n’hi hauria hagut prou amb un simple decret del nostre govern per legalitzar-ne l’annexió, que era ja un fet. (…) ¿Per què el nostre govern no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió, almenys pel que respecta a la zona on es parla la nostra llengua? (…) ben pocs han demostrat tenir-ne uns governants que han tolerat i toleren que campin per Catalunya com si en fossin els amos tot de partits i de sectes que no tenen ni un diputat al Parlament mentre la Lliga, per qui solia votar la meitat del país, es troba reduïda al silenci quan no perseguida a mort com si fos «feixista». ¿És que s’ha fet cap plebiscit a l’Aragó ocupat per les forces catalanes? ¿S’ha tingut per res en compte la voluntat dels seus habitants? Ben cert que una ocupació catalana sense desordres, feta amb la bandera de les quatre barres que també és la d’Aragó, hauria estat vista en aquestes comarques amb molta més simpatia que no pas la invasió anarquista que en algunes d’elles els ha calgut suportar.

El frente de Aragón en Alcubierre, a mediados de octubre de 1936: La Esquerra Republicana y el Estat Català forman la Columna Macià-Companys. Foto propagandística.

(…) Cada vegada em sento menys de comú amb els «separatistes» del Principat i això et farà comprendre que el meu lloc no era pas més a Estat Català que al Partit Socialista Unificat de Catalunya. El «separatisme» és una idea mesquina; sense sortir de la República de què formem part, tenim feina llarga si ho sabem comprendre. Podem triplicar el territori autònom sense sortir del marc d’Espanya (…) Només un esperit superficial pot menysprear la importància que l’amplitud del territori té en la vida de les nacionalitats; un mínim d’extensió i de varietat és indispensable si un no s’hi vol morir d’asfíxia. Sempre el mateix, sempre Empordà, Pirineus i sardana, ve que cansa; per tan poques nous no calia haver fet tant de soroll.

Categorías:HISTORIA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS