Fotos varias de Joan Sales

Continuació de la carta a Màrius Torres, del 12, divendres 28 de gener de 1938 (II)

Cartell del Partir Socialista Unificat

(…) A Barcelona m’adonava que tres quartes parts del país, i potser faig curt, ja no desitja sinó que la guerra s’acabi «sigui com sigui». Amb els «fets de maig» havia renascut la il·lusió que el govern autònom restabliria —¡per fi!— l’ordre i que la guerra —¡per fi!— es faria per Catalunya i no per la Divina Acràcia; en aquell moment el prestigi del Partit Socialista Unificat era immens.

Era el partit de l’ordre, l’anti-FAI, la contrarevolució que tot­hom desitjava. Han passat vuit mesos i l’ordre s’ha restablert, sí, però ¡quin ordre! Al pas que anem, em deia un conegut, potser un dia enyorarem els temps de l’olla anarquista. Els «socialistes unificats» han perdut en aquests vuit mesos tota la simpatia que els havien guanyat els «fets de maig»; sembla, entre altres coses, que foren ells que aconsellaren al govern autònom que deixés substituir sense protesta el nom d’Exèrcit de Catalunya pel d’Exèrcit de l’Est, per fer contenta la tètrica, sinistra i lúgubre Pasionaria.

(…) Una de les coses més urgents un cop esclafada la FAI era restablir el culte catòlic. Han passat ja vuit mesos des dels «fets de maig» i encara s’ha de dir missa clandestinament com si fos delicte. Es parla, sí, de la qüestió; es recorda que no hi ha cap llei que prohibeixi cap culte però en tot el país no es diu una sola missa pública fora de les ambaixades estrangeres i de la delegació del govern basc. Els catalans s’han de batejar o casar d’amagat, els sacerdots han d’anar disfressats i actuar amb infinites precaucions com si el que fan fos algun crim d’alta traïció ¡i tot això sota un govern que es pretén democràtic i liberal i que encarna l’autonomia d’un país de tanta tradició catòlica com és Catalunya!

(…) Quan més necessitàvem un Prat de la Riba no hem tingut ni un Macià; quan més ens calien un Prim o un Joffre ens vam deixar perdre de la manera més estúpida un Domènec Batet.

Però m’he desviat del que et deia; és el cas que a Barcelona m’adonava que la gent se sent com al fons d’un abisme de desengany i de fàstic i cada vegada més convençuda que «aquesta guerra no és la nostra».

(…) primer cal guanyar aquesta guerra i, per guanyar-la, cal que ens la fem nostra; si la sentíssim com «la nostra guerra», la guanyaríem. ¡La guanyarem, Màrius, i un dia recordarem tots aquests horrors —els del front i els de la reraguarda— com una cosa llunyana, molt llunyana!

Categorías:HISTORIA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS