Joan Sales, a la dreta, amb uniforme de soldat republicà.

Joan Sales i Vallès (Barcelona, 19 de novembre de 1912 – 12 de novembre de 1983) fou un escriptor, poeta, traductor i editor català. La seva obra més coneguda és la novel·la Incerta glòria. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona el 1932, s’afilia al Partit Socialista Unificat de Catalunya, el qual abandonarà aviat, En esclatar la Guerra Civil espanyola va graduar-se a l’Escola de Guerra i va ser nomenat oficial. Va anar als fronts de Madrid i Aragó, per la tristesa que li produïa el desgovern a la rereguarda i la seva voluntat de mantenir el poder de la Generalitat republicana.

Un cop retornat a Catalunya, el 1948, es va centrar en tasques editorials descobrint autors fonamentals per a la literatura catalana moderna (Màrius Torres, Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda). El 1955, va fundar amb Xavier Benguerel i Joan Oliver El Club dels Novel·listes, amb el qual volien ampliar el públic lector català, desenvolupant un gènere narratiu més popular i amb un nivell de llengua més accessible. Des del seu segell editorial, el Club Editor, oferirà al públic la seva obra Incerta glòria, que no aparegué en edició definitiva fins al 1971, i el seu epistolari de guerra i d’exili a Cartes a Màrius Torres (1976).

Entre les seves afirmacions sempre polèmiques, per exemple va escriure: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”.

En diversos posts anirem aportant extractes del seu epistolari, en el qual exposa la situació del catalanisme durant la Guerra Civil espanyola. El seu valor és incalculable doncs és la visió d’un català que lluitava per la República.

A Màrius Torres,

Carta del 12, divendres 28 de gener de 1938 (I)

Estimat Màrius:

(…)

Hi ha el carnaval dels polítics, que continua més que mai; al front els pobres soldats se les heuen amb batalles com la de Terol, on ha calgut amputar centenars de peus perquè se’ls havia declarat la gangrena del fred, i mentrestant els polítics a Barcelona, milers de polítics en edat militar, estan ocupadíssims empastifant les parets amb aquells cartells que farien riure si no fessin vomitar o engegant discursassos per la ràdio. Importantíssims polítics que si no s’han incorporat a la lleva respectiva és perquè són imprescindibles a la reraguarda; se’n podria organitzar una divisió sencera, però ¿qui enganxaria tots aquests cartells, qui desbarraria per la ràdio? Quanta inconsciència, quanta mediocritat; incapaços de sospitar el menyspreu i el fàstic que inspiren, s’agiten en el buit cada vegada més asfixiant que els està fent el poble. Els d’Estat Català han resultat d’una mediocritat que supera tot el que ja se’n podia témer; haurien hagut de jugar un paper com el dels nacionalistes bascos i s’han deixat prendre la iniciativa.

(…) [els de la ] Unió Socialista de Catalunya, ha caigut sota l’hegemonia de la minoria comunista. Fossin almenys uns comunistes amb sentit de la dignitat catalana; però no contents amb haver-se fet de la III Internacional, cosa ja prou tètrica, s’estan convertint en una secció del partit comunista espanyol, sinistre si n’hi ha; un arriba a témer si a hores d’ara, a Catalunya, la Pasionaria, que ha dit que «los nacionalismos pequeño-burgueses son dignos del paredón», no mana ja més que el govern de la Generalitat. ¿Saps que a aquesta Pasionaria el nom li ve dels rampells de misticisme tèrbol dels seus temps de catòlica fanàtica? Deixà el catolicisme però no el fanatisme místic i tèrbol, ara al servei de la «dictadura del proletariat»; d’una neuròtica així n’han fet els seus poc menys que un ídol.

Quan recordo que als començos d’aquesta immensa sarabanda, creient que calia fer-me d’un partit o altre vacil·lava entre el Socialista Unificat o Estat Català… ara no et sabria dir quin em fa més fàstic de tots dos. Potser Estat Català, perquè ha defraudat més encara les esperances que teníem dret a posar-hi ¿és que tot, començant pel nom, no el destinava a ser el gran partit nacionalista que les circumstàncies reclamaven a crits? Però es veu que el separatisme no és un nacionalisme sinó un regionalisme extremista; Estat Català s’hauria hagut d’oposar amb la darrera energia a la desaparició d’aquell Exèrcit de Catalunya que la força mateixa de les circumstàncies havia creat; hauria hagut de ser, en canvi, el més decidit partidari de la seva militarització total i no pas deixar la glòria de fer-se’n el campió al Partit Socialista Unificat, els únics, pel que es veu, que no es troben afligits d’aquell antimilitarisme tan estès entre els nostres compatricis i que tanta pena fa per tot el que significa de miopia provinciana i petit-burgesa. Un poble d’antimilitaristes és un ramat de moltons destinats a l’escorxador; qualsevol veí agressiu el domina i és un fet constant que són precisament aquests pobles, dominats pels altres, que els forneixen la «carn de canó» més dòcil, abundosa i barata. Però els del Partit Socialista Unificat, si bé comprenen la necessitat dels exèrcits a la moderna, no volen que Catalunya en tingui un d’autònom sota pretext que a la URSS només n’hi ha un per a tota la Unió i no pas per a cada república confederada; sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim …

(Continuarà)

Categorías:HISTORIA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS