Font: Lo Rondinaire

Per a aquelles persones interessades en conèixer la història d’Espanya existeixen una multitud de llibres de nombrosíssims autors. Més o menys seriosos, més o menys rigorosos, d’exaltació nacional o, al contrari, crítics amb la nostra històrica, i fins i tot d’altres directament difamadors. Existeixen obres que abasten des de l’època preromana fins a l’actualitat i d’altres que se centren en períodes més concrets, com per exemple el Segle d’Or, el nostre convuls segle XIX o, com no, la Guerra Civil.

Molt més desconegudes són, en canvi, les obres pictòriques que retraten, moltes d’elles, moments claus de la nostra història, i és que certament és molt més fàcil accedir a un llibre a qualsevol llibreria o senzillament a un blog d’internet que a aquestes excel·lents obres, que a més es troben disperses en diferents museus. Si existeix algun llibre que recorri la història d’Espanya plasmada en pintura, l’autor d’aquesta pàgina ho desconeix.

Gaudeixin d’aquestes magnífiques obres que ens mostren diferents episodis històrics.

Aquesta magnífica pintura ens mostra la destrucció de població celtibera de Numància, al que seria l’actual província de Sòria, al segle II a.C. Els enfrontaments se succeïen entre els numantins i els romans, que eren constantment derrotats, motiu pel qual, finalment, Romà decidí que se n’ocupés un general de prestigi, Publio Cornelio Escipión Emiliano, l’Africà menor. El general, coneixent la bravura dels numantins, evità el combat i cercà la població, preveient que la gana, la set i les malalties els farien caure. Comptava amb uns 60.000 efectius. Els numantins miraren de trencar el siti infructuosament, que durà 15 mesos. Desesperats, la immensa majoria preferiren donar-se mort entre ells i incendiar la ciutat abans que rendir-se a Roma, excepte una minoria que acceptà la derrota i es rendí.

«Numància… fou la major glòria d’Hispània. Aquesta ciutat, sense muralles ni fortificacions… amb una guarnició de 4.000 celtibers, va sostenir l’atac d’un exèrcit de 40.000 homes durant 11 anys… aconseguí rebutjar-los fortament en diverses ocasions i els va fer signar vergonyosos tractats. Finalment, com que es tractava d’una ciutat que no podia ser conquerida, es veieren obligats a cridar al general Escipión, que havia destruït Cartago»

Tito Livio, XXIX

Ens situem de nou a l’època romana. Sotmetre definitivament els pobles celtibers va suposar per Roma un esforç continuat de 200 anys, que no és poc. Poden fer-se una idea del caràcter irreductible de les gents d’aleshores. Aquest impressionant quadre es troba al Museo del Prado i és considerada l’obra mestra del pintor José de Madrazo.

Viriato fou un cabdill lusità que s’enfrontà nombrosos cops al romans, derrotant-los succesivament. Fou un autèntic malson. Incapaços de vèncer al camp de batalla, els romans subornaren tres homes propers al líder guerrer, que fou assassinat mentre dormia l’any 139 a.C.

Recaredo fou un rei got clau en l’Espanya goda. La seva conversió al catolicisme l’any 587, formalitzada al III Concili de Toledo el 589, suposà que la noblesa goda abjurés de l’heretgia arriana i es convertí també al catolicisme, suposant a la pràctica a més la unitat catòlica del regne, ja que les elits godes eren originalment arrianes i la base de la població hispanoromana era catòlica.

Relacionat amb l’anterior obra de la conversió del rei got Recaredo, tenim aquesta obra del III Concili de Toledo. L’obra es troba al Senat.

Any 1212. Data i batalla clau en la història d’Espanya. Part del territori ja ha estat reconquerit però, en aquell moment, aquest procés es troba estancat. El poder musulmà està representat pels almohades, que reuneixen un gran exèrcit per mirar de recuperar el terreny perdut. Alfons VIII de Castella, amb menys efectius, demana al Papa Inocenci III, que proclami Creuada la seva companya contra els musulmans, fet que succeeix el 1212. Milers de soldats cristians d’arreu d’Europa se sumen a la campanya. També el rei Sancho de Navarra i Pere II d’Aragó hi seran presents, més cavallers procedents del Regne de Lleó.

La majoria dels croats europeus marxaren per diferents motius que aquí no ens ocupen, quedant, doncs, bàsicament les tropes cristianes espanyoles i alguns provençals. Perquè es facin una idea de la magnitud de la batalla, tot i que hi ha disparitat d’opinions pel que a les xifres concretes, direm que congregà aproximadament uns 60.000 efectius sarraïns i uns 30.000 cristians. La batalla, molt dura, es decantà del costat cristià en una última càrrega de cavalleria pesada que destrossà l’estacada mora, arribant fins a la mateixa tenda del Miramamolin Al-Nasir, que fugí. És el que es coneix com la càrrega dels tres reis. Segons la tradició, el primer a trencar les cadenes d’aquelles últimes defenses mores fou Sancho de Navarra, cadenes que, des d’aleshores, formen part de l’escut de Navarra i del d’Espanya.

Ens situem a l’any 1237, en ple procés de reconquesta de casa nostra enfront els musulmans. La derrota a Las Navas de Tolosa va suposar la fragmentació del territori sota control sarraí en els coneguts com a regnes de taifes. El Rei d’Aragó, Jaume I, inicia una campanya per a la conquesta de València. La batalla del Puig s’emmarca dins aquesta campanya. Les tropes cristianes infligiren una forta derrota als musulmans, multiplicant des d’aleshores la seva presència a la zona.

Categorías:Hispania, HISTÒRIA I RELATS